En la nit santa de Pasqua, quan la foscor retrocedeix davant la llum del ciri, l’Església eleva una veu antiga i sempre nova: «Que s’alegri la jerarquia del cel… que s’alegri la Mare Església». No és només poesia litúrgica. És una professió de fe. La Pasqua no celebra únicament una victòria del passat, sinó una vida nova que continua brollant avui, també en la manera concreta de ser Església.
L’alegria pasqual no és individual ni tancada en si mateixa. És una alegria coral. El Pregó Pasqual convoca el cel i la terra, els àngels i el poble, tots junts. I potser per això resulta tan eloqüent en aquest temps en què la nostra diòcesi camina cap a una nova configuració pastoral, on diverses parròquies es reconeixen com a part d’una única comunitat viva, corresponsable i missionera.
La Pasqua ens recorda que l’Església no es construeix de dalt a baix, sinó de dins cap enfora; no per imposició, sinó per comunió. La resurrecció trenca esquemes verticals i ens introdueix en una lògica nova: la de la col·laboració, l’escolta mútua i el servei compartit. Laics, diaques, religiosos i preveres no com a peces aïllades, sinó com a membres d’un mateix cos, cridats a sostenir-se i cuidar-se els uns als altres.
Per això podem dir, sense por, que aquesta manera de ser Església fa que «s’alegri la jerarquia del cel»: no una jerarquia entesa com a poder, sinó com un ordre de relacions vives, gairebé ecosistèmiques, on cada vocació té el seu lloc i el seu valor. Una Església on ningú no sobra i ningú no ho fa tot.
En aquesta Pasqua, la mirada se’ns obre també a la bellesa de Barcelona, ciutat ferida i lluminosa alhora, complexa i profundament humana. La gran basílica de la Sagrada Família, somiada per Gaudí, s’alça enmig de la ciutat com un signe silenciós però eloqüent: un Déu creador, enamorat de la seva creació, que deixa petjades de bellesa quan l’ésser humà s’atreveix a col·laborar amb Ell. De la mateixa manera, la nova reestructuració pastoral pot ajudar-nos a ser una experiència més visible i més propera de la presència de Déu en aquesta ciutat. La col·laboració viva i concreta dins la Comunitat Pastoral Esquerra de l’Eixample pot recordar a Barcelona que Déu no és una idea llunyana, sinó Aquell que, per amor, ha vençut la mort i ens ha obert la vida per sempre.
La Pasqua ens retorna així a l’essencial: una Església servidora, fraterna i enviada. Una Església que no viu de nostàlgies ni d’etiquetes, sinó de l’Evangeli viu. Com Jesús, que no va exercir poder, sinó que va rentar els peus; que no va sortir de Palestina, però va canviar el món.
Per això, en aquesta Pasqua, podem repetir amb veritat: s’alegri la Mare Església. Perquè quan caminem junts, quan col·laborem sense por i servim sense protagonismes, la resurrecció deixa de ser només un anunci… i esdevé experiència.
Autor: Hno. Gianluca Pitzolu msc